Primer partit de la temporada i primer ensopegada dels Gats Blaus que la majoria
d'aficionats seguírem per televisió a causa que l'accés a les instal·lacions del Vergeret,
de Tavernes de la Vall, seu de la trobada, es trobaven inaccessibles per compliment de
les mesures sanitàries que regeixen aquests dies; per la qual cosa agraïm enormement la
retransmissió efectuada per Xúquer Ràdio.

Els incondicionals esperàvem la trobada amb expectació per calibrar què ens podien oferir els nostres després de tant de temps sense competició, i el que observàrem va ser un equip encara sense conjuntar, al que li va faltar arpa i fe en les seues possibilitats i categoria, lleugerament per sota del seu rendiment habitual, tant físic com psíquic i que, si bé és cert que no ha perdut la seua casta combativa, també que es va mostrar dubitatiu de les seues possibilitats en algunes ocasions i mancat de decisió.

Respecte a la temporada anterior, tot i que parlem del primer xoc de la present, presenciàrem una millora evident en la transmissió del baló per part dels tres quarts, mentre que la davantera quan va imprimir ritme a les seues accions d’atac va fer molt de mal que, per desgràcia , no es va saber o no va poder culminar amb èxit. La connexió de mig de melé i d’obertura va resultar d’altura, però en atac va faltar mobilitat a la línia de tres quarts, desorganitzats i amb escassa profunditat, de manera que en no poques ocasions la passada enxampava al receptor avançat i es van perdre moltes oportunitats de puntuar . El joc al peu, si bé va resultar prou precís, la manca de coordinació va impedir que fos aprofitat. Les fases estàtiques van presentar dues cares: excel·lent el poder en melé i la touche, com és tradicional, un caos, per la qual cosa es van perdre nombroses ocasions de perill.

Naturalment, davant es tenia a un CAU que, com sempre, es va mostrar incansable, intel·ligent, sabent llegir les fases del partit, amb paciència per neutralitzar les escomeses dels blaus amb una rocosa defensa, esperant el seu moment per donar la urpada i resolutiu en tot moment, sense importar-li cedir terrenys si amb això evitava perills. Equip molt experimentat que va saber treure profit màxim a les seues ocasions, que aviat foren escasses, però que fet i fet li van donar la victòria.

La primera part va presentar uns minuts inicials una mica dubitatius per part dels dos equips, més preocupats per veure què feia el rival que una altra cosa. Poc a poc, els riberencs van anar imposant el seu ritme de davantera i fruit d’això es va avançar en el marcador i va disposar d’ocasions més que sobrades per ampliar-lo. Molts seguim tirant a faltar l’absència de confiança davant els tirs a pals. Els visitants van cometre nombroses faltes que haguessin pogut transformar-se en punts, però … no va poder ser i per la seua part, els del cai casal no van arribar a inquietar seriosament perquè la possessió de l’oval i la iniciativa les va portar l’Inter en tot instant.

Només començar la segona part, el CAU va aprofitar la primera ocasió que va tenir des de l’inici i es va avançar al marcador, el que va donar pas al fet que el Cullera Forval anara desinflant-se com un globus, perdent la seua mordent i presentant serioses llacunes organitzatives, i encara que la seua constància aconseguí acostar-se al marcador, en els minuts finals ja es veia que el CAU s’emportaria el partit.

L’encontre, doncs, va presentar dues fases molt diferents, i la clau va estar en l’eficàcia, la fe i la paciència mostrada pels visitants, en un xoc que no va resultar vistós des del punt de vista tècnic, però sí aguerrit i noble. Les dues formacions van demostrar una esportivitat exquisida que sempre s’ha de ressaltar, de manera que felicitem als dos conjunts i a el CAU per la seua victòria.

A les ordres de l’col·legiat Eduard Martín, llur actuació va ser molt destacada, adaptant-se a el joc de tots dos equips i dirigint el partit de manera excel·lent, el Cullera va presentar la següent alineació: Tolmo, Antoni; Chornet, Héctor; Manzanera, Rubén; Martín, Gonzalo; Nicola, Enrique; Castelló, Adrià; Grau, Maikel; Pons, Jorge; Sancasto, Alexandre; Monserrat, Víctor; Andrés, Bryan; Hidalgo, Marcos; Revuelta, Xavier; Jaime, Kevin; Palop, Alexandre; Montón, Carles; Salom, Antonio; Serrano, Dylan; Valiente, José Francisco; Calatayud, Eduard; Vidal, Feliciano, i Nacher, Adrià.

Resultat final: Inter A, 10 (1E, 1T, 1CC)-CAU B, 17 (2E, 2T, 1CC).

El Noi Ovalat.

Després de dos jornades consecutives gens agradables, els Gats Blaus ens oferiren una vesprada de bon rugbi acompanyat d’una clara victòria en derrotar el Sant Roc de València per un clar 44-19, que hauria pogut estar més ample però no més digne. Un resultat que a banda de reflectir el vist al terreny de joc, ve a reafirmar que els riberencs saben jugar i bé i que si és cert que els accidents ocorren en qualsevol activitat humana, també ho és que l’esperit de superació i combativitat és necessari per deixar-los arrere. I justament és el que feren els nostres.

Valorant l’actitud i demés dels nostres jugadors i cos tècnic, dona la impressió que més que retrobar-se a si mateix, el que feren fou centrar-se en les seues potencialitats, traient el seu ADN Gat Blau, xafar la gespa amb les botes, emprant el cap amb intel·ligència, controlant la tensió necessària i injectar la ineludible adrenalina. I així, els seus cossos es desplaçaren impulsats per cames fermes, ràpides i decidides.

I no es tracta de poesia –o millor simulacre de la mateixa- sinó que tots els assistents a l’encontre absorbirem aquest missatge individual i coral alhora. I si cal apuntar alguna cosa negativa no és altra que la magnitud de l’esforç dels cullerencs comportà que arribaren a l’últim quart d’hora del xoc prou desfonats físicament, i això ho aprofità el Sant Roc per tal de maquillar el marcador una mica i de pas recordar que en aquest esport mai pots rendir-te, i els visitants així ho feren. El seu mèrit va estar –i s’ha de valorar i felicitar- en no baixar mai els braços, sobretot en el transcurs de la primera part, aguantant com pogueren i sabien el vendaval blau i blanc.

Com a exemple, en les fases estàtiques cap equip conquistà una melée en contra i en les touches l’equilibri també va estar present. Això si, la nostra davantera va fer molt de mal en atac. Els terceres sortiren furibunds, penetrant i desconcertant la línia defensiva rival, la primera línia caigué sobre els agrupaments com un martell per tal de penetrar més en camp contrari, desarmant la disciplina seua disciplina amb passes curts, ben dirigits i amb bones recepcions gràcies a jugar agrupats –mai es quedà a soles un dels nostres-, el mig de melée va estar encertat dirigint els agrupaments i servint balons en els moments precisos; l’obertura emprà un joc al peu intel·ligent quan calia, passava balons en totes les seus modalitats: curts a segones línies incrustades en l’atac obert, llargs al primer o segon centre, depenent, i aquests també imprimiren velocitat a les seues accions de manera decidida amb passes de molta qualitat, sempre fent el seu joc i recolzant-se amb els ales quan calia o bé servir-los els balons per tal de culminar jugades, mentre les incorporacions de l’arrier proporcionaven superioritat numèrica i tàctica. I així anaren caient les marques, unes culminades pels davanters, altres per la línia. I recordem que davant una fèrria defensa visitant.

En definitiva, partit de nivell el jugat per l’Inter Cullera Forval, al qual els incondicionals despedírem amb una més que merescuda ovació reconeixent tots els seus mèrits i per la satisfacció de comprovar que de vegades les coses poden ixir d’una manera o d’altra, però quan es demostra que els Gats Blaus són el ventall de les essències del rugbi, ens he de descobrir. I és el férem com no pot ser d’altra manera.

A les ordres del col·legiat Víctor Borrás que va tindre una actuació correcta, el Cullera Forval formà amb: Gomis Piris, Sergi; Chornet Gimeno, Héctor; Manzanera López, Rubén; Nicola Llopis, Enrique; Martin Herrera, Gonzalo; Castelló Jerez, Adrià; Jaime Escobar, Eric; Sieres Català, Víctor; Sancasto Cañizares, Alexandre; Shinzato Perren, Alexis; Andres Rodriguez, Bryan; Valiente Pardo, José Francisco; Gadea Galera, Marcel; Ferrer Llopis, Álvaro; Palop Soler, Alexandre; Manzanera López, Noel; Gisbert Llopis, Santiago; Bobbio Castellano, Gabriel Ezequiel; Nacher Sebastià, Adrià; Moncho García, Iván; Selma Soler, Carlos; i Revuelta Manzano, Xavier. Tots brillaren a gran altura.

El Noi Ovalat.

Article d’opinó.

Quan un marcador assenyala un 0-67 en contra, poc es pot dir sobre la seua justícia. Més complicat resulta explicar de quina manera anaren amuntonant-se els punts i no aconseguir-ne cap. En efecte, fa molts anys que no rebem un repàs tan aclaparador, dos temporades que no coneixem el 0 al nostre deute i altres dos temporades puntuant en tots els encontres.

L’Inter Cullera-Montcada no és un partit per oblidar sinó per a reflexionar. És cert que els blaus entraren al terreny de joc, però no jugaren o ho feren de manera penosa. És cert que el rival era molt potent, ràpid, dinàmic, contundent, físic … tot el contrari de nosaltres. Una dada que dona de pensar: el Cullera va estar penalitzat amb vuit colps de càstig … el Montcada amb dinou! Tinguérem un fum de touches a favor i no traguérem profit efectiu de cap. Tan sols en cinc ocasions es convertiren en atac, però en altres quatre marcaren els de l’Horta Nord (encara que entre ells no havia cap valencià, ni tan sols espanyols, però això no és excusa).

I és que ahir l’Inter Cullera no existí, i la superioritat del Montcada va fer la resta. I no és que els visitants desplegaren un joc vertiginós. Simplement jugaren al rugbi i aprofitaren un Nadal avançat que li regalarem. Alarma sobre manera l’escàs rendiment físic de molts jugadors, però pitjor va estar la inexistent disciplina tàctica. La nostra davantera no filà quasi cap jugada digna de menció, perdent quan no regalant balons al rival. No va pressionar el joc contrari, no va estar contundent (únicament contarem tres placages dignes del nom), els passes molt lents i mal dirigits, les recepcions del baló com si aquest tinguera punxes i deixà molts buits en defensa. Els tres quarts també se sumaren al que va estar una ombra d’equip. Disseminats sense cap ordre pel terreny de joc, no van saber situar-se en cap moment deixant espais clamorosament enormes i més que placar tocaven al contrari com a molt, tal vegada per comprovar que estaven al camp i ja arribaria el temps de la dutxa, però l’encontre es va fer etern per a nosaltres.

Els visitants, tot el contrari, ho hem dit. Amb una davantera que no demostrà res de l’altre món, només amb el seu ordre desmantellà els blaus, guanyant molts balons i sabent-los jugar, però amb l’ajut nostre donat els placages es quedaren al vestidor i aprofitaren per avançar molts metres davant la nostra mirada, escapant-se contínuament; mentre els tres quarts pràcticament sempre feren la mateixa jugada. Amb tota la tranquil·litat del món, l’obertura –només va estar una vegada placat en vuitanta minuts de joc- esperava el remuntar dels terceres, comprovava el desordre defensiu del contrari i o ve intentava anar-se a soles o bé disposava de recolzament. Quan no, obria a la línia, que sempre superava numèricament de bon tros la defensa de l’Inter. De les deu marques aconseguides (sí, deu) tres van ser perforacions fàcils, quatre corrent per banda i tres en atacs de quatre contra … un. El camp és molt gran però inexplicablement, la ostra línia de tres quarts s’acolpava prop de la davantera deixant passadissos de vint o trenta metres sense cobrir i el Montcada a passar el baló amb tota la facilitat del món, sense cometre errades perquè els blaus no pressionaren gens. Tres marques vingueren fruit de pèrdues de baló nostres quasi en la línia de marca. El rival, davant la feblesa i el desordre defensiu de l’Inter, es dedicà a treure el baló jugat, corrent els cent metres sense oposició i culminant, com no, la jugada.

Els que contemplàvem l’encontre –una manera de parlar perquè no existí cap enfrontament- no donaven crèdit al que estàvem veient. Ni preparant-lo es pot fer un partit tan nefast.

Tot l’anterior no pretén fer la derrota més dura encara. Ni tampoc treure els colors a ningú ni menys encara efectuar cap retre. Al contrari. Simplement mostrar el desencís d’aquest accident pretenent motivar a un equip que en aquesta ocasió no va estar, i felicitar també als clars i justos vencedors.

Vestiren els colors de l’Inter: Gonzalo Martin, Héctor Chornet, Rubén Manzanera, Sergi Gomis, Andrés Grau, Adrià Castelló, Eric Jaime, Enrique Nicola, Alexandre Sancasto, Carlos Selma, Bryan Andres, José Valiente, Marcel Gadea, Álvaro Ferrer Llopis, Alexandre Palop. Després anirien incorporant-se Santiago Gisbert, Noel Manzanera, Gabriel Bobbio, Xavier Revuelta i Iván Moncho.

La setmana vinent, desplaçament a Alacant a enfrontar-se amb l’Akra. Altre dels aspirants al títol. Desitgem que aquesta vegada bote al terreny de joc el veritable Inter amb l’esperit dels Gats Blaus.

El Noi Ovalat.

Article d’opinió, El Noi Ovalat.

En la seua visita als estudiants valencians , els Gats Blaus tancaren l’encontre amb un marcador clar, 17-45, que mostra la superioritat dels nostres. No es que feren un partir rodó en tots els aspectes del joc, però el nivell va estar més acceptable.

Amb tot, la primera part (12-17 al descans) resultà prou equilibrada però amb una gran constància del cullerencs que quedà un poc evaporada per errades provocades per la precipitació que evitaren un marcador més nítid al seu favor. Clar que els rivals no regalaren res. Al contrari, es van defensar amb serietat, entusiasme i de vegades desplegaren jugades de mèrit. Per contra, els nostres mostraren alt i baixos i despistes defensius alternant-se amb atac i defensa contundents.

Al descans, Juanvi Chornet i Rafa Beltràn donaren les pertinents instruccions per tal de rectificar línies, dissenyar nova estratègia i corregir defectes, i altra panorama es va veure en la segona part, que va estar controlat en camp moment per un Cullera molt superior, tant en defensa com en atac, mentre els estudiants continuaren defensant-se en tot moment.

La davantera mostrà la seua capacitat, obtenint espai i trencant línies amb velocitat, recolzament i precisió en els passes curts. Els dos mitjos es compenetraren i feren jugar a la línia de tres quarts amb balons ben distribuïts, que imposà un ritme letal, i en defensa, tot i la insistència dels locals, mai permeteren veure’s superats.

Així, clara, merescuda i brillant victòria dels cullerencs en un partit ben controlat, jugant amb paciència i aprofitant les fases estàtiques i les obertes amb bona tàctica i de manera intel·ligent. 

A les ordres de la col·legiada Tania Castillo Marín –amb una actuació correcta però que presentà llacunes físiques-, els riberencs formaren amb Manzanera López, Noel; Chornet Gimeno, Héctor; X Gisbert Llopis, Santiago; Gomis Piris, Sergi; Beneyto Grau, Andrés; Castelló Jerez, Adrià; Jaime Escobar, Eric; Martin Herrera, Gonzalo; Sancasto Cañizares, Alexandre; Revuelta Manzano, Xavier; Moncho García, Iván; Valiente Pardo, José Francisco; Gadea Galera, Marcel; Ferrer Llopis, Álvaro; Palop Soler, Alexandre; Manzanera López, Rubén; Sieres Català, Víctor; Bobbio Castellano, Gabriel; Nicola Llopis, Enrique; Martínez Benavent, Alberto; Selma Soler, Carlos; Andres Rodriguez, Bryan; Nacher Sebastià, Adrià.

El Noi Ovalat.